Patti Smith retratada per Robert Mapplethorpe en 1975 durant la sessió en la qual el fotògraf va crear la imatge de portada de «Horses» (© Robert Mapplethorpe Foundation. National Galleries of Scotland / Tate Gallery, col·lecció “ARTIST ROOMS”, ref. AR00185, 341 x 341 mm).
Text de la col·lecció: La instantània va ser presa en l’àtic de Sam Wagstaff en la Cinquena Avinguda de Nova York. Wagstaff era col·leccionista d’art privat i un dels primers a col·leccionar fotografia a principis de la dècada de 1970, abans que existís un mercat seriós. Mapplethorpe (Nova York, 4 de novembre de 1946 – Boston, 9 de març de 1989) va ser el seu amant i protegit fins a la seva defunció en 1987. Va triar el seu apartament com a lloc per a la sessió per la seva amplitud, les seves parets blanques i la seva abundant llum natural.
Smith relata aquesta sessió en «Érem uns nens» (Lumen, 304pp., 2010), història de la seva relació amb el fotògraf, recordant detalls com la seva elecció de roba, i com els dos van esperar la llum perfecta. Segons recorda, no va haver-hi cap discussió sobre l’aspecte que hauria de tenir la imatge resultant ni sobre què farien: “Tenia el meu look en ment”.
Ella mateixa va triar a Mapplethorpe per a fotografiar la portada del seu àlbum, perquè volia que fos “real”. És evident que el fotògraf va crear conscientment el posat de la cantant, i era conscient dels angles dinàmics que creava la composició. Com ell mateix va afirmar, recollit per l’escriptora Joan Didion: “Sempre he estat així en combinar les coses. Molt simètric”.
Aquest és un dels molts retrats que li va fer durant la seva llarga amistat. De fet, a part dels seus autoretrats, Smith va ser el subjecte més fotografiat de Mapplethorpe. Durant aquesta sessió en particular es van prendre dotze imatges, una de les quals es va utilitzar com a portada de l’àlbum.
El desembre del 75, un any abans de complir els trenta, Patti Smith (Chicago, Illinois, 30 de desembre de 1946), una dona d’aspecte anorèctic, de semblant androgin, poetessa i (el temps ho ha demostrat) valenta i inconformista, edità «Horses» (Arista Records), disc desafiant i crucial enmig d’una dècada que urgentment necessitava aire pur. Ben aviat el punk orejaria el panorama musical. L’adjectiu protopunk és adequat per al disc, podríem dir que inicià la revolució contra el virtuosisme musical. Pocs àlbums de debut han estat tan intensos.
Es desplaça molt jove a New Jersey (un embaràs no desitjat, un nin donat en adopció), París (visita a les tombes de Jim Morrison i Arthur Rimbaud –el seu far poètic) i Londres. A finals dels anys 60 arriba a Nova York; amb el fotògraf (i gran amic) Robert Mapplethorpe s’estableix al mític Chelsea Hotel; pinta; amb Sam Shepard coescriu la peça teatral «Cowboy Mouth»; interpreta cinema underground. A l’ombra de Rimbaud escriu i edita poesia (que també interpreta en públic); col·labora en premsa musical («Creem», «Rolling Stone»).
Amb tot l’esmentat i algunes coses més, Smith esdevé un dels personatges claus de l’efervescent i perillosa escena artística novaiorquesa. A partir de l’amistat amb el crític i músic Lenny Kaye canalitzarà totes les seves inquietuds (música, pintura, escultura, poesia) a través del rock. Contacten amb Richard Sohl, Ivan Kraal i Jay Daugherty. Neixia Patti Smith Group, estranya combinació d’inexperiència i vitalitat de la qual, després de les pertinents actuacions, tothom parlava. De les diverses discogràfiques que se’ls rifaven va ser Arista Records qui els contractà.
Per a l’àlbum (que segons ella era el resultat de cinc anys de treball) tingué el que va voler: diners i control artístic total. S’aconseguí un productor de luxe, l’ex Velvet Underground John Cale, amb el qual Patti tingué alguns problemes ja que ell pretenia, entre d’altres coses, més improvisació. La tasca de Cale és primordial ja que aglutina molt bé el treball de, realment, quatre inexperts aficionats. Tanmateix podríem escriure un altre extens article sobre les relacions de Cale i Smith durant les gravacions, tenint en compte les declaracions d’ambdós al llarg del temps.
Enregistrat als estudis Electric Lady, amb l’ajuda de Tom Verlaine (de Television) i Allen Lanier (de Blue Oyster Cult) «Horses» és un àlbum vertiginós que injecta a la història del rock and roll dosis de fúria, sexe i poesia. Tot amb un so primitiu però net i nou. Un disc únic a l’època. El millor del 1975 (juntament amb unes dotzenes més… pensau que en aquell musicalment fantàstic any també va publicar-se l’extraordinari «Blood On the Tracks» de Dylan, «Tonight’s the Night» de Neil Young, «Phisical Graffiti» de Led Zeppelin o l’imprescindible «New Skin for the Old Ceremony» de Leonard Cohen, per exemple).
El disc s’inicia amb una frenètica, irreverent i lèsbica versió del clàssic «Gloria» de Van Morrison, fosa am «In Excelsis Deo»:
“Jesús morí pels pecats d’algú / Però no pels meus / Mesclada en una olla de lladres / Una bona carta a la màniga / Dura / El cor de pedra / Els meus pecats sols són meus / … / Fins que mir per la finestra, veig una dolça joveneta / Fornicant al parquímetre, recolzant-se al parquímetre…”
«Redondo Beach» posseeix un marcat so reggae (anticipant-se a les exploracions de The Clash o The Police), però a pesar del ritme ondulat i pausat, les lletres s’endinsen en el tema del dol, essencial dins la narrativa poètica de Smith:
“La pluja va caure sobre Redondo Beach / Els turistes van tornar a casa / Estava sola / Vaig pensar en tu / Vaig anar cap a l’aigua / Vaig veure les onades arrossegar-se / Oh nina, mai vas tornar / Ets morta, ets morta / Reviso la teva roba / Reviso el teu abric / … / No hi ha res aquí”
En diversos concerts, presentava la cançó amb la frase “Redondo Beach is a beach where women love other women”. Això ha consolidad la cançó com un himne subtil de llibertat sexual i reivindicació lèsbica dins del panorama del rock, reflectint la fluïdesa i l’ambigüitat que caracteritzaven el moviment punk i, per suposat, el cercle artístic de Smith.
El disc inclou diverses peces llargues, una n’és la simbòlica i angoixosa «Birdland», inundada pel sobri piano de Richard Sohl. Poèticament, és una narració al·lucinant on s’amplia l’obsessió del tema anterior, el dol:
“Son pare morí i li deixà una petita granja a Nova Anglaterra / Els llargs cotxes negres del funeral se n’anaren / I l’al·lot romangué allí sol / Mirant el brillant tractor vermell / … /En una gran nau negra / I el pare es va aixecar i estava conduint / I vaig cridar / Porta’m, porta’m / A la panxa de la nau /On pugui oblidar la meva forma humana / I transformar-me en un corb d’heli”
«Birdland» va ser una mena de lliço magistral per a artistes posteriors, del punk, postpunk o rock alternatiu, especialment per a Michael Stipe de R.E.M., ja que li va demostrar que el rock podia albergar estructures líriques no lineals, al·lucinatòries i profundament poètiques. Les lletres dels primers R.E.M., críptiques i amarades de flux de consciència, en són una mostra.
Icònica actuació en directe de Patti Smith l’11 de maig de 1976 en el programa de la BBC2 britànica «The Old Grey Whistle Test», interpretant «Horses» i el clàssic nordamericà «Hey Joe», versionat entre d’altres per Jimi Hendrix.
Només per aquestes tres composicións (que en vinil ocupen la cara A) «Horses» podia ser considerat un dels grans discos del 75. N’hi havia més, però. «Free Money», enèrgica, interpretada amb visceralitat:
“Cada nit abans de dormir / Trob un bitllet de loteria amb premi / A grapades trec les perles de la mar / Les venc i et compr / Totes les coses que necessites…”
El mig temps pop arriba amb «Kimberley»; similar és «Break It Up» amb la magnífica guitarra de Kaye simulant un trist plant i amb imatges impactants sòlidament construïdes:
“I tot d’una sé / Que el cel esclatarà /I els planetes es desplaçaran / Pilotes de jade cauran / I l’existència es detendrà”
I l’enregistrament continua amb una de les grans peces no només del disc sinó de la història del rock: «Land». Nou minuts i mig de violència i demència, de paraula parlada i de catarsi, de metamorfosi i de homenatge a la cultura rockera (és Jim Morrison el Johnny de la cançó?).
“El jove era al passadís prenent una tassa de te / Des de l’altre extrem del passadís es generava un ritme / Un altre jove lliscava pel passadís / Es fusionava perfectament amb el passadís / El jove mirava en Johnny, en Johnny volia córrer / Però la pel·lícula continuava avançant segons el previst / El jove va agafar en Johnny, el va empènyer contra l’armari / El va clavar cap a dins, el va clavar profundament dins d’en Johnny / … / Quan de sobte, en Johnny té la sensació que està envoltat de cavalls, cavalls, cavalls, cavalls que vénen en totes les direccions / Ulleres de plata blanques i brillants amb els nas en flames / Va veure cavalls, cavalls, cavalls, cavalls, cavalls…
I després «Elegy», la cloenda lúgubre amb veu trencada de Patti, una interpretació dramàtica i premonitòria:
“Violins, trompetes / Els escolt allà lluny / I la meva pell emet un raig / Però crec que és trist / És tan lamentable / Que tots els nostres amics / No puguin ser avui amb nosaltres”
Robert Mapplethorpe, el seu germà Todd Smith i el seu marit Fred ‘Sonic’ Smith se n’anaren quedant pel camí… «Elegy» és una bella cançó de dol i homenatge, de la pèrdua d’innocència i del preu que a vegades ha de pagar el talent. Sembla que va ser enregistrada el 18 de setembre, data en què es commemoraven els cinc anys de la mort de Jimi Hendrix. En les actuacions en directe, Patti Smith solia dedicar la cançó a Jim Morrison, Janis Joplin o Brian Jones a més dels citats a principi d’aquest paràgraf.
«Horses» és l’ideari més impactant de l’emergent i rupturista so novaiorquès que oferiria més peces bàsiques («Marquee Moon» de Television, gran exemple). A més, és el perfecte exponent de la combinació poesia i rock:
“Volia donar una potada en el cul a la poesia; la gent pensava que jo trepitjava terreny sagrat… però no m’importava perquè la gent que em donava suport era genial. Què importa que el vuitanta per cent dels poetes estadounidencs estiguin en contra teva si, al teu costat, tens William Burroughs…?
Publicado por:
Crític musical. Ha treballat a Diari de Balears, Ràdio Mallorca-SER, Radio Cadena Española i Ràdio Calvià. Professor de llengua i literatura a diversos instituts i a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB).
No hay comentarios